Futur del català

L’escriptor Camilo José Cela va dir en una entrevista, que el català mai havia estat tant en perill d’extinció com desprès de morir Franco.

No es fàcil que els que tinguin menys de 40 anys puguin entendre aquest comentari, els més grans sí.

I han passat molts anys però les coses no han canviat gaire, ni molt menys han millorat.

Que diaris com La Vanguardia, a aquestes alçades publiquin una edició en català, a part de consideracions econòmiques, pot tenir una doble lectura, com un gest de normalitat vers la llengua (encara que amb 50 anys de retard), o com un símptoma de mesura desesperada per una llengua en desús.

L’idioma, així com la cultura d’un poble, ha de ser un fenomen natural (encara que sigui per oposició a una dictadura).  El fet, lamentablement necessari, de tenir que imposar-lo per llei a la vida quotidiana (cinema, paperassa...), fa malpensar en el seu futur, el fet de plantejar aquest debat, encara més.

Sovint, per comoditat passem de demanar el català com idioma de relació amb, per exemple, les companyies de subministraments i telefonia.

En ocasions volem ser tant educats, i ens molesta tant  que ens acusin de “separatisme”, que oblidem que el primer “bon dia” ha de ser en català, (i després ja veurem com ens contesta el nostre interlocutor i amb quin idioma...).

I així no es pot anar en lloc, perquè el futur del català és proporcional a la normalitat en el seu us, quant aquesta normalitat a la parla a les grans ciutats catalanes, sigui mínimament comparable a la de pobles i ciutats petites, o a la burocràtica del espanyol a espanya, ja no tindrem que qüestionar-nos res d’això.

mmha, abril 2011