dimarts, 26 de juny de 2012

mediana edad...

Cumples 54 años, pese a lo generosos que han sido los genes contigo, se evidencia el bajón físico, aquella "lozanía" privilegiada que habías mantenido hasta casi los 50 está mellada...

Intentas no desanimarte, analizas si la vida que tienes y aquello que haces es lo que querías 30 años atrás, y sí, así es, muchas cosas se quedaron en el camino, pero en lo básico nada ha cambiado, eres la misma...¡y qué demonios, pese a los morrones conservas la dentadura!

Y te haces unas 25 fotos con el móvil, con y sin luz, gañotas, primeros planos (porque la mano no te da más de si para aguantar el móvil, y por qué si no la "prueba" pierde sentido, plan terapia) y cuando ya te has "aprendido" y reconoces que las canas, las arrugas y los poros abiertos forman parte del trayecto, y que la fealdad está en tu forma de mirarlas, te mentalizas que el tiempo es solo tiempo, y que tú vales más que una imagen, que el físico se marchita pero la persona no.
Quien solo sabe mirarte por fuera no merece tu cariño, empezando por ti misma...

mmha. mayo2012

1985

2012


PROHIBICIÓ TOROS A CATALUNYA

De petita, quan la sang era gris per televisió, m’agradaven els toros, mai sabré si el meu “desinterès” va ser per seny o per l’arribada de la televisió en color.  No he anat ni aniré a una plaça de toros, i no entenc que li agradi a ningú.

Soc catalana i catalanista.

Dit això, estic en contra de la prohibició dels toros.  Intentaré explicar aquesta aparent contradicció.

Dels arguments per justificar aquesta prohibició, un és la comparació amb els espectacles cruents del circ romà, com a herència no evolucionada.

Per a mi és inqüestionable la brutalitat de penjar-se d’un ànec fins arrancar-li el coll, o tirar dalt baix d’un campanar una cabra, o socarrar viu un porc el dia de sant Martí, així com també ho es caçar per plaer, però no ho tinc tan clar amb els toros. 

Un altre argument és l’econòmic, pel que fa als diners dels contribuents, bé, pot ser és així, però si tinguéssim que prohibir les coses minoritàries, de lliure elecció, perilloses, que ens costen diners, encara que ni ens agradi ni practiquem, com per exemple l’alpinisme, no sé si acabaríem mai.

Un tercer argument, i que pressuposo el més important, és la protecció de l’animal, ho trobo una ironia, aquest animal existeix gràcies (o amb motiu) de la anomenada festa taurina.  Fa segles que s’ha extingit allà on no ha existit o no va perdurar aquesta “tradició”, al no tenir sentit com animal de carrega i no ser bo per treure la gana (costa més de criar que el profit que dona en carn).

A més d’aquesta ironia de prohibir el que ha protegit i conservat el toro fins els nostres dies, ens trobem que molta gent que està d’acord amb la prohibició pel maltractament que pateix l’animal, menja carn, embotits, pollastre, ous, productes lactis.  S’han preguntat com munyeixen les vaques?  S’han preguntat com viuen els animals a les granges? O com moren?  El toro viu com un senyor, en llibertat, és cert que el seu fi es morir i donar espectacle, com a poc un fet qüestionable, però no em sembla tant cruent si ho comparo amb com viuen, per a què, i com moren, la resta d’animals que ens donen gust al plat.

Tan mateix, aquests defensors dels animals, sovint tenen gats i gossos, tancats en pisos de 60/70m2 , capats i esterilitzats suprimint la seva activitat sexual i reproductiva natural, i en molts casos operats de cirurgia estètica a orelles i cues, perquè estiguin més macos.  No és això el que jo entenc per amor.

Tenim la imatge frívola del torero de les revistes de perruqueria, i personalment com artista, no em sento còmoda quan els hi donen un guardó de Belles Arts, però reconec que el torero té una vocació indefectible, una vida de sacrifici per assolir una professió curta i mal pagada, un cop descomptat el gasto, inclòs el toro, que s’ho han de pagar ells, i que, encara que la nostra mentalitat no entengui, se l’estimen i respecten.

Em preocupen més les persones que les bèsties, i, per tant,  la part econòmica i política d’aquest tema.

En el cas concret de Barcelona (que a aquest pas convertiran en una maqueta), dubto que el motiu inicial fora l’amor pels animals.  Les Arenas ja havia tancat feia anys, la Monumental portava el mateix camí, però un empresari jove la rehabilita, porta a José Tomás i revifa l’afició, poca o molta, que queda a Catalunya.  Curiosament és a les hores quan comencen els problemes.  Em pregunto a qui beneficia el tancament de La Monumental i quin és el seu futur.  Un altre centre comercial, que en tenim pocs i es un gran signe de cultura i civilització desenvolupada?

També em pregunto que serà de la gent que treballa i viu de les festes taurines.  M’imagino que sempre podran treballar en netejar a les urbanitzacions que es construiran per estrangers, als camps on ara pasturen els toros, o tallant la gespa dels seus camps de golf, que ni vull pensar com regaran.  No podem ser il·lusos, si s’han conservat aquestes terres és per que el món del toro existeix i és rentable.


Abans de la prohibició he viscut a Sevilla com tallaven la circulació les manifestacions antitaurines, sense el ressò que varen tenir a Barcelona, manipulant-nos, aquí i allà.

Em preocupa lo petita que soc, i que qualsevol, amb l’oportú suport per interès econòmic o polític, canviï la meva vida i anul·li la meva capacitat per decidir que està bé o no.

Em costa pair que un senyor, que no és ni català ni espanyol, encapsa-li una plataforma oportunista, saben que el polítics espanyols la faran servir en contra dels catalans, i els polítics catalanistes per marcar diferencies amb espanya, amb la gran hipocresia de permetre amb els toros activitats lúdiques “més nostres”. No sé que es pitjor, si viure con un rei i morir plantant cara a una plaça, o viure tota la vida engabiat, famèlic, perseguit, apallissat i estressat amb foc a les banyes!

No ha de ser per negació o menyspreu als fets culturals o de tradició de l’altre, la manera de marcar diferencies (si és que són) com a poble. 

De que serveix prohibir els toros a Catalunya i anar d’intel·lectuals evolucionats pel món, si tenim el nivell educatiu més baix?  Amb una bona base de coneixement i educació, no caldria prohibit tant.


Per acabar,

crec que hi han coses més importants a la vida, i a la mort, que tenir cura d’uns animals que viuen millor que les persones i que, probablement, moren de millor manera que la majoria de nosaltres ho farem quan ens arribi el moment.


Guió
-presentació personal, opinió inicial
-rebat arguments prohibició
espectacle cruents circ romà, “tradicions” brutals, caça per esport
econòmics protecció contribuent, escalada i alpinisme
protecció animal, animals consum humà, animals de companyia, torero sentiments toro
-preocupacions
manipulació econòmica (centre comercial, futur sense toros, famílies i natura)
i política (diferencies espanya, nivell educatiu, intel·lectual)
-reflexió vida i mort (qualitat vida, eutanàsia)

mmha, abril 2011

Futur del català


L’escriptor Camilo José Cela va dir en una entrevista, que el català mai havia estat tant en perill d’extinció com desprès de morir Franco.

No es fàcil que els que tinguin menys de 40 anys puguin entendre aquest comentari, els més grans sí.

I han passat molts anys però les coses no han canviat gaire, ni molt menys han millorat.



Que diaris com La Vanguardia, a aquestes alçades publiquin una edició en català, a part de consideracions econòmiques, pot tenir una doble lectura, com un gest de normalitat vers la llengua (encara que amb 50 anys de retard), o com un símptoma de mesura desesperada per una llengua en desús.

L’idioma, així com la cultura d’un poble, ha de ser un fenomen natural (encara que sigui per oposició a una dictadura).  El fet, lamentablement necessari, de tenir que imposar-lo per llei a la vida quotidiana (cinema, paperassa...), fa malpensar en el seu futur, el fet de plantejar aquest debat, encara més.

Sovint, per comoditat passem de demanar el català com idioma de relació amb, per exemple, les companyies de subministraments i telefonia.
En ocasions volem ser tant educats, i ens molesta tant  que ens acusin de “separatisme”, que oblidem que el primer “bon dia” ha de ser en català, (i després ja veurem com ens contesta el nostre interlocutor i amb quin idioma...).



I així no es pot anar en lloc, perquè el futur del català és proporcional a la normalitat en el seu us, quant aquesta normalitat a la parla a les grans ciutats catalanes, sigui mínimament comparable a la de pobles i ciutats petites, o a la burocràtica del espanyol a espanya, ja no tindrem que qüestionar-nos res d’això.

mmha, abril 2011


dijous, 14 de juny de 2012

La casa en ruinas, el país en el que habito

Yo vivo en una casa, que fue re-construida por una cooperativa libre, a lo largo de los años han pasado diversos co-propietario_jefes, que se han ido encargado del mantenimiento, reformas, etc., con más o menos acierto...
La casa no es mía, disfruto de usufructo y puedo votar al nuevo co-propietario_jefe, pero no es mía, y si mis vecinos, o yo misma, nos equivocamos en el voto, hemos de sufrir todos las consecuencias.


Un día nos tocó un co-propietario_jefe, que no se sabe bien si era por bajito, porque el anterior les dejó la casa a punto de caramelo, o bien por su egocentrismo, quiso hacer algo “historiable” (si dura más, pone letra al himno y nos cambia hasta el apellido!), y decidió utilizar el bienestar del momento para ampliar la casa plan faraónico, taló arboles, jodió playas, ensució ríos..., sin conocimiento, y se salió con la suya, la casa era enorme.
Las expectativas de negocio también, nos colonizaron empresas y se crearon otras para vivir a costa de la ampliación; la gente venía de otras casas vecinas y de más allá de los mares..., la gente se fue haciendo fuerte y empezó a reivindicar su parte en el pastel, sus representantes fueron consiguiendo lo nunca visto, sin darse cuenta que algunos logros eran consecuencia del momento y difíciles de sostener si venían mal dadas.  Con lo cual, las empresas que nos colonizaron, nos abandonaron en busca de mano de obra barata y sin derechos.  Con lo cual, seguir ampliando dejó de ser tan rentable. 


Algunos seguimos viviendo como antes, tranquilitos y sin desmanes, otros se creyeron a los usureros (encargados de la economía de la comunidad), quienes les dijeron que su parte de usufructo de la casa valía suficiente para retirarse, que podían vivir a lo grande, sin pararse a pensar que sin casa tendrían que vivir bajo un puente (les recuerdo que no quedaron arboles).


Mi casa, a su vez, pertenece a una comunidad media de varias casas, esta llevaba tiempo avisando que no se podía destruir la naturaleza indiscriminadamente, que no se podía abandonar el campo y seguir recibiendo ayudas por trigo donde habían campos de golf, que nuestro crecimiento económico no era firme, solo números en un papel, que la ampliación era de barro en lugar de reglamentario hormigón...
Pero ni caso, al co-propietario_jefe y su corte de descerebrados, familia y afines, les iba bien, muy bien.


La comunidad media, a su vez, pertenece a otra aún mayor, no siempre bien avenida, con intereses interrelacionados.  Los genios de los usureros, con nuestro dinero, se metieron donde no debían, en lugar de dejarlo en casita.  El co-propietario_jefe también intimó con la gran comunidad, que en lugar de darle la barrila ampliaban arrasando como él, no en adobe pero si en cartón piedra a precio de pan de oro.
Muchos nos temíamos lo peor, pero la gente parecía tan feliz... en ese “matrix” donde tanto gastas tanto vales...


Hasta que una desgracia nos bamboleó, una desgracia provocada directamente por las ansias de grandeza de nuestro co-propietario_jefe, metiéndose donde nadie le llamaba, y para eludir su responsabilidad, nos mintieron con lo que más duele, nuestros muertos.


La mayoría de los vecinos decidimos cambiar de co-propietario_jefe.




Todas las obras faraónicas tienen un final... Un día cayó una gran tormenta, así como el diluvio universal, no es que nos pillara desprevenidos, se veía venir, pero entre que nuestro co-propietario_jefe reaccionó tarde, la población se había hecho tan tan grande que no cabía en un Arca de Noé, y que la ampliación se había realizado sin cimentación ni sostenibilidad, mi casa se derrumbó...
Mis vecinos se quejaban que la culpa era del co-propietario_jefe.  La culpa de ¿la ampliación indiscriminada en adobe que ya hacía aguas cuando él llegó?, ¿o de la tormenta que la arrasó?


Por alguna extraña razón había gente interesada en comprar la casa, pese a ser público y notorio su estado ruinoso, e inexplicablemente mis vecinos se creyeron sus mentiras, como si fuese posible, no ya volver a reconstruir la ampliación, ni siquiera salvar la casa en su estado original.


Y ahora estamos peor, mucho peor, al menos el anterior co-propietario_jefe no nos cortó la luz, el “nuevo”, no solo donde dijo digo ha dicho diego, si no que pretende que los secuaces que propiciaron este desastre y chuparon del bote, continúen en sus estatus, mientras a los vecinos nos deja sin suministros, a pan y agua.
Ahora mis vecinos siguen quejándose, pero siguen diciendo que la culpa es del anterior...


Y el nuevo co-propietario_jefe también se queja, dice “no he sido yo, me lo dejaron así”... Qué morro, qué no la hubiese comprado! que YA SABÍA QUE ESTABA EN RUINAS Y POR ESO LE SALIÓ A PRECIO DE SALDO!, si no...


Y luego están los chinos (económicamente hablando, no es nada personal), en la casa que habito, en la comunidad media, en la gran comunidad... pero esa es otra historia...